Lliscava aigua pel vidre fred de la finestra,
d’aquella habitació tancada, fosca i estreta.
Observava com al lliscar,
arrossegava amb ella a altres gotes
aturades en diferents punts del cristall.
La pluja envaïa la gruta més profunda del meu cor,
gota a gota la tristor em conduïa
a un espai on ja no hi ets tu.
Et busco, t’enyoro, et penso,
et sento, no et trobo, em lamento, no et veig,
em dol el cor perquè no hi ets.
La pluja s’atura de cop,
ja no raja més aigua
que em porti a passejar
pels meus antics records.
Guaito amb incertesa el Cel,
puc veure una petita claror,
entre els núvols es filtra un raig de Sol.
Obro la finestra,
trec les mans,
vull agafar-lo,
vull que m’acaroni
i també vull acaronar-lo.
Es fa un profund silenci,
només soms el raig de Sol i jo.
Sento la seva força,
sento l’escalfor,
sento com em batega fort el cor.
Inesperadament,
algú pica a la porta de l’habitació,
per primer cop,
algú em ve a veure,
algú desconegut.
Dubto...
fràgil com una fulla a punt de caure de l’arbre,
m’ho penso,
vull obrir o no.
Bategues fort,
bategues tant fort,
que fins i tot no em deixes escoltar els pensaments
que ràpids em posen impediments.
Algú crida el meu nom,
si, sóc jo – respond.
Poc a poc,
obro la porta,
no m’ho puc creure, ets tu.
Has tornat.
Has vingut per quedar-te.
M’has trobat.
T’he trobat.
T’esperava – et dic a cau d’orella.
Et buscava – em xiuxiueges.
M’agafes de les mans,
ens mirem als ulls,
veig com llisca aigua de llàgrima pels teus ulls.
Recullo amb la ma,
el sentiment d’amor que em fa saber
que mai més ens tornarem a allunyar.
T’estimo – et dic.
T’estimo – em contestes,
mentre poso un segell als teus llavis
amb un petó etern.
Joanna Escuder
18-12-2015
